El dret a dopar-se

Vaig llegir en una crónica de Javier Cercas de El País Semanal anomenada El derecho a destruirse, una interessant reflexió sobre el dopatge, vista des d’un punt de vista molt diferent a l’ habitual. L’historia del dopatge en el dret esportiu narra com en Alemanya i els països del bloc comunista es van començar a desenvolupar a partir de meitat del segle XX, un munt de substàncies per a millorar el rendiment dels esportistes, sent un instrument polític i sense tindre en compte les conseqüències nefastes per a la salut. En molt poc temps, greus malalties i algunes morts van començar a fer-se patents. A més, molts d’aquells esportistes es van veure en l’obligació de dopar-se per a seguir en els programes l’alt rendiment i potser alguns van ingerir substàncies sense ser conscients. Per exemple, un motiu per a dopar-se podia ser que Hitler proporcionava als esportistes i les seues famílies cobertura social de per vida i ajudes en cas de lesió. Però, no només en aquella època el dopatge va ser un aspecte important, la problemàtica del dopatge esta en l’ orde del dia en totes les parts del món i en totes les modalitats esportives.

La regularització del dopatge va tenir tres fases. En la primera, es van prohibir substàncies amb l’objectiu de protegir la salut de l’esportista. A continuació, en la segona fase es va promoure que tots els esportistes competiren en les mateixes condicions de igualtat i seguir protegint la seua salut. Per últim, en la tercera fase va sorgir la problemàtica de la exemplificació, és a dir, l’esport té tot tipus de seguidors, i els esportistes poden ser un mal exemple per a la societat, sobre tot per als vulnerables xiquets i els adolescents. Cal destacar que en la legislació actual, les sancions i els delictes en matèria de dopatge són molt estrictes.

En resum, els principals motius per a la prohibició del dopatge són les conseqüències per a la salut, que ingerir aquestes substàncies pot constituir un mal exemple per a la societat i, finalment, que així tots els esportistes participen en les mateixes condicions físiques. Però, ens estem oblidant de que vivim en una societat lliure, on cadascú tenim el dret de posar en perill la seua vida, de destruir-nos i prendre les substàncies que vulguem. Com a éssers lliures deuríem tenir capacitat per elegir. A més, si comparem aquesta situació amb altres sectors laborals, com és el cas de polítics, empresaris, artistes o periodistes, trobem que també constitueixen un exemple per a la societat i deurien competir en les mateixes condicions entre ells. Tots coneixem famosos, cantants, polítics i empresaris que han patit addiccions i han desenvolupat malalties a causa de les drogues. Per tant, ¿No deurien ells també passar controls antidopatge? ¿Per què els esportistes són sancionats tan dràsticament i la resta tenen llibertat per a dopar-se? Si algun d’ells es dopa, s’haurien de retirar els seus productes i imatges del mercat, tal i com als esportistes els anul•len els records? I que passa amb els estrangers, tenen també que passar aquests controls per actuar dins del nostre país?
En la meua opinió, estem davant d’una situació desigual i hipòcrita. Les drogues han format part de la cultura des de sempre i cadascú es lliure de fer el que vulgui amb el seu cos. Una possible solució per minvar la problemàtica és l’educació, divulgar informació sobre les conseqüències del dopatge, tan físiques com psicològiques. Però, en definitiva, arribem davant la conjuntura de que be es pot deixar a la tota la societat dopar-se sense ninguna penalització o, per contra, s’ha de prohibir les substàncies dopants a tots, i sancionar i jutjar en cas de falta, sense ninguna excepció. Tot hi això, és una decisió molt difícil.