Ken Robinson. Les escoles maten la creativitat.

http://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg
Un recomane el video.
Opinió:

La conferència de Ken Robinson m’ha semblat molt interessant. En l’escola i en la vida diària, quan un xiquet fa un comentari estúpid, el renyim dient ”No digues tonteries”. No deuríem renyir al xiquets per un comentari inofensiu i espontani, sinó explicar-los la vertadera resposta, ja que podem establir aquest rebuig cap a l’espontaneïtat. També hem de perdre la por a equivocarmos, ser espontanis més a sovint sense represàlies. A més, sempre que surt algun problema en l’educació, busquem la explicació científica i racional i bloquegem les respostes relacionades en la creativitat i la espontaneïtat. El cas de la ballarina és un gran exemple. Per tant, no només hem d’intentar potenciar la creativitat en els xiquets sinó intentar que aquesta no es perda en l’edat adulta.

Primer comentari: text sobre Jean Paul

Jean Paul no ha rebut una educació des de menut en l'escola, però ha aprés a desenvolupar les tasques domèstiques i del camp, ha cuidar de la seva família, sap utilitzar els recursos materials que té al voltant per a sobreviure etc. No és aquesta conducta una mena d'educació? Es clar que, possiblement, les seves respostes siguen més intuitives que racionals però a la fí, viu com una persona decent i es guanya el menjar dia a dia. El seu món està davant dels seus ulls, no té coneixements sobre altres cultures, religions o estructures sociales, la qual cosa el situa en un estat de desinformació, que segurament fa que siga feliç amb el que té, sense plantejar-se altres qüestions.

Juan Pablo és un xiquet que va a l'escola tots els dies, però no li interessa massa el que li ensenyen. Sap que és important formar-se per a aconseguir un bon treball i també que és necessari aprendre matemàtiques, llengua, geografía etc. El que passsa és que s'esforça el máxim del mínim, és a dir, fa el suficient per aprovar i passar de curs però no li interessa destacar. No sap molt bé que estudiarà, el que si que té clar és que vol fer poc i cobrar molt. El seu interés pel que ens envolta és escàs, a voltes mira la televisió i només llegix un llibre si liu manen en l'escola, per obligació.

Després d'aquesta descripció, no se quin dels dos ha rebut millor educació, si Jean Paul o Juan Pablo. Jean Paul encara que no sap molt be el perquè, però treballa i acompleix les seves obligacions diaries. En canvi Juan Pablo, es regeix per la llei del mínim esforç, ho té tot al seu abast i no sap aprofitar-ho. Ijo em pregunte, quina mena d'educació tenen els xiquets en aquest segle? Esta la societat, la televisió i el consumisme creant xiquets sense educació? Com n'és de difícil canviar la conducta de Juan Pablo?

En la meua opinió, pense que si Jean Paul l'escolaritzaren li farien comprendre millor el món que l'envolta i es tornaria una persona més concient en la seva realitat, amb capacitat crítica i de decisió. En canvi, aconseguir que Juan Pablo augmente la seva motivació cap a l'escola i s'interesse per llavorar un bon futur només es pot fer a través de bons professors que el fagen reflexionar, a més de una conscienciació en l'àmbit familiar.

Apologia de la (in)cultura.

Opinió:

      Actualment, molts xiquets tenen com a referent persones ignorants com Belén Esteban, amb una falta de cultura i coneixements extrema. Si els programes on aquests personatges apareixen tenen audiència, és perquè els adults permeten als seus fills malgastar el seu temps amb aquest tipus de programació. Es cert que no hi fan res més, però això no es cap excusa. La caixa boba té massa influencia sobre els xiquets i cal posar mesures, començant per la família. En la meua opinió, són els pares els qui han de canviar aquesta conducta, explicant als xiquets la importància que té tindre una bona base cultural i un interès pel que passa al seu voltant. Cal fer una reflexió sobre els valors que fan a una persona engrandir-se, com el sacrifici, l’esforç o la superació. No podem permetre que l’analfabetisme siga un valor per enllacar.

      Mentre llegia aquestes línees, m’ha vingut al pensament la famosa llei del mínim esforç. Aquesta llei va ser formulada originalment per estudiar el patró de comportament dels humans adolescents i estableix una relació entre diferents patrons de comportament o de l’ambient i l’estat anímic dels sers humà. Per a mi aquesta llei és la que impera en la societat actual, la gent espera aconseguir les coses sense cap esforç a canvi. En venen al cap milers d’exemples tant en l’àmbit laboral com en l’educatiu. Segurament, estem davant d’una crisi de valors, amb una necessitat urgent de reorientació cap al camí menys agradable, el del treball. 

Extraido de Letras Pendientes

El placer de la victoria y la capacidad de fabricar con cada triunfo y cada derrota un recuerdo y una enseñanza, es una de las virtudes del deporte.

El deporte también me mantiene vivo, es otra de las cosas que no me puedo dar el lujo de perder, (....). Yo he sentido el calor en las manos mientras perdemos, he sentido un fuego intenso en mi piel cuando ganamos. Un individuo como parte de un todo, unido al mundo por la pasión, por un compromiso común a todos los intereses, la victoria.

El apoyo, la admiración, el respeto, los límites, el cansancio extremo, el dolor en las entrañas, la satisfacción, aun después de la derrota, por haber cumplido, por no renunciar todavía, por continuar con vida. Son cosas de las que me gustaría escribir algún día. ¿Y el contrincante? El contrincante que me espere porque mañana voy a ganarle (...).

He de agradecer que puedo correr, puedo saltar, puedo sentir agotamiento, puedo dejar mi mente en blanco y puedo volar (...). Gracias por el dolor. Gracias a los contradictores. Yo seguiré en la vida, como muchos otros antes, jugando y escribiendo. Sintiendo cómo mis piernas intentan salir de sí mientras escribo aquello que me inspira la vida.

 

Comentari: 

        Aquest text reflexa molt be els sentiments que alguna vegada em sentit tots fent esport. A mi em venen bonics records dels triomfs personals aconseguits, l'ilusió i l'esforç de cada partit i cursa realitzada. També em recorda la satisfacció d' acabar exhausta després de competir, les fibrades en les cames, els comentaris d'ànim i l'enhorabona per aconseguir un pas mes, el plaer de arreplegar un premi,els nous reptes etc. Som sentiments magnífics que ajunden a construir una vida més plena i a madurar a través de la victoria, però també amb la derrota. En definitiva, sentiments que ens mantenen vius!

Què és l'educació?

Què és l’educació?

           El següent assaig pretén fer una reflexió personal al voltant de què és l’educació, després de la lectura del pròleg i el capítol 2 del llibre El valor de Educar de Fernando Savater i les diferents reflexions dutes a terme en les classes de Teoria i Pràctica del Currículum de l’Educació Física. A través de diversos autors, anem a fer un recorregut sobre com entenen aquestos l’educació. Aquest procés em servirà per establir les meves pròpies conclusions.

           Fernando Sabater, en el seu magnífic llibre, planteja l’escenari de l’educació i proporciona reflexions que van dirigides cap els mestres i el seu paper o rol com educadors. A més, posar l’accent en el compromís que té l’Estat i les institucions educatives, i concretament els educadors, en l’ensenyament als alumnes de idees com la llibertat, la disciplina, l’autonomia, la formació de la personalitat i l’autoestima entre d’altres. L’autor afirma que totes les persones som en algun moment mestres, però no tot el món pot ensenyar qualsevol cosa. A més, explica que a partir de una sèrie de capacitats tancades i mitjançant de l’experiència adquirida en el temps, podem desenvolupar una series de capacitats obertes, que són molt més enriquidores i ajuden a formar nous coneixements i la capacitat crítica.

           Sota el meu punt de vista, en l’actualitat existeix una falta de planificació i inversió en l’àmbit educatiu, ja que l’ofici d’educador està totalment desprestigiat socialment. Els educadors són els que creen els fonaments educatius mitjançant els quals al llarg de la vida cadascú desenvoluparà la seva personalitat, els seus coneixements i els seus hàbits de vida. I, a pesar d’aquesta important tasca, els educadors estan mal remunerats i no conformen un punt d’interès per a la societat. El treball previ dels mestres formarà posteriorment als investigadors científics, als artistes i als polítics, no es doncs una bona educació fonamental? Aquesta qüestió ens porta cap al plantejament d’unes altres qüestions. Quines conseqüències té una mala educació? Pot educar una persona mal educada? I quina finalitat té l’educació i cap on van orientades les accions? Però, avanç de respondre aquestes qüestions, cal definir i reflexionar sobre què és l’educació.

           El filòsof Pitàgores defineix l’educació com un “tremolar l’ànima per les dificultats de la vida”. Aquesta afirmació deixa entreveure que cal buscar en el fons de l’ànima per enfrontar-se als obstacles que trobem en la nostra vida. Però, que hi ha en el fons de l’ànima?. Segons Plató, “l’home que ha realitzat el procés, que s’ha educat, sofreix i es confon al trobar-se con el món superficial i sensible: els seus ulls queden com cegats por las tenebres al arribar bruscament des de la llum del sol. Però, a pesar d’això, cal que el filòsof retorni a la caverna per il·luminar a qui encara viu en l’obscuritat. L’educació és vocació per a qui ha sigut educat, és una crida que exigeix renúncia i que no accepta buscant plaer o honor sinó suportant les molèsties a favor de la superació social de la ignorància. Per tant, podem extraure d’aquestes paraules que és necessari la figura d’un educador que orienti a l’alumne per a que li mostri el camí correcte amb la finalitat d’integrar-se en la societat.

            Plató també afirma que “l’educació és llavors el procés que permet al home prendre consciència de un altra realitat, més que plena, a la que esta cridat, de la procedeix i cap a la que dirigeix. L’home educat compren que esta vida no és sinó un pas, un graó de una cadena de reencarnacions que deu aprofitar-se per a deixar el sensible en favor de lo intel·ligible, fent el mèrit necessari per a superar esta condició corporal de manera definitiva. L’home és enganyat sense ser concient. Viu en el engany, despreocupat e ignorant. Però aquesta situació no es necessàriament definitiva. L’home té mitjans per a escapar d’ella; la raó i l’educació”. Per això per a Plató “l’educació és desalineació, la ciència es alliberació i la filosofia és enllumenament. (Droz 1992). Per a mi, el que vol dir Plató és que sense l’educació el ser humà esta perdut, viu en la completa ignoraria i gràcies al procés educatiu aquesta situació canvia i encamina a l’individu a la comprensió i l’enteniment del món que ens rodeja. Per tant, l’educació és un procés fonamental per a formar a les persones.

Un altre famós autor com n'és Piaget, considera un dret i una obligació dels pares decidir l’educació que s’impartirà als seus fills, per tant deu ser informat de la manera en que es proporciona aquesta en les escoles. Proposa una educació on el xiquet forma un desenvolupament ple de la personalitat humana, basada en l’autonomia, la reciprocitat, el respecte i el compromís. En aquest tipus d’educació existeixen dos formes, l’educació intel·lectual i la moral. Amb tot açò, podem afirmar que cadascú es lliure de rebre l’educació d’acord amb la seva ètica i la seva moral però hi ha uns principis comuns com es desenvolupar la personalitat del individu.

            Un altre autor que m’ha cridat l’atenció és Paulo Freire, el qual afirma que “indiscutiblement, l’educació oferida per una societat en la que sers humans que l’habiten condicionen de manera inexorable el grau de llibertat en el que seran capaços de viure. Aquest principi prepara al ser humà per a tenir criteri propi, mirar en sentit crític la realitat que el rodeja i tenir una mínima capacitat de elecció sobre si el que esta ocorrent és bo o roí per al seu desenvolupament integral”. Freire vol dir amb aquestes paraules que es important crear un esperit crític, per a que tot el món jutge per sí mateixa.

           També m’ha cridat l’atenció el comentari d’ Erich Fromm que diu que “l’educació és ajudar al xiquet a portar a la realitat el millor d’ell”. I, segons Harvard, el nostre objectiu (el dels educadors) és ajudar als estudiants a establir les connexions entre el que aprenen en l’aula i en les seues vides. La persona educada deuria tindré un conjunt de capacitats; interpretatives, de resolució de problemes i crítiques per ajudar a travessar el món. També, Hostos utilitza un bonica metàfora, ja que diu que educar és fer el que fa l’agricultor amb les plantes, penetrar fins al fons on la planta arrela, per a facilitar que les arrels s’estenguin proporcionant-li el terreny que tinga condicions que l’afavorisquen, la llum, el calor i l’aigua. Cal que la tija creixia recta, evitant canvis bruscos de temperatura. Quan ja esta format i fort, cal deixar la planta al seu lliure albir. Per tant, una volta proporcionada la millor l’educació possible en el entorn adequat, cal deixar que l’individu es desenvolupi amb total llibertat.

          Altres definicions com per exemple, la que trobem en la Wikipedia, exposen que l’educació es com un procés bi-direccional mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors, costums i formes d’actuar. Aquesta esta present en la paraula, les accions, els sentiments i les actituds. També es defineix com un procés de socialització formal dels individus en una societat.

          A més, la RAE la defineix com el desenvolupar o perfeccionar les facultats intel·lectuals i morals del xiquet mitjançant preceptes, exercicis i exemples, etc. Finalment, l’article 3º de la llei d’educació diu que aquest procés que imparteix l’Estat cal que desenvolupi harmònicament totes les facultats del ser humà i fomentarà en ell, l’amor a la pàtria i la consciència de la solidaritat internacional en la independència i en la justícia. El criteri es basarà en els resultats el progrés científic, lluitarà contra la ignorància i els seus efectes, la servitud, els fanatismes i els prejudicis. A més, serà democràtic, com un sistema de vida fundat en la constant millora econòmica, social i cultural del poble. Així com, l’esmenat procés contribueix a la millor convivència humana, aprecia la dignitat de la persona, la integritat de la família, l’interès general de la societat, sustentar els ideals de la fraternitat i la igualtat de drets, evitant privilegis de races, religió de grups, sexe o d’individus. Podem afegir, després d’aquesta lectura, que a través de les estratègies educatives cal preparar a l’individu per conviure en pau dintre de la societat. Totes unides ajuden a l’enteniment integral d’aquest concepte.

            Una volta analitzades totes aquestes definicions sobre l’educació, puc dir que al meu parèixer és el procés de socialització del individus mitjançant el qual es produeix una conscienciació cultural i conductual, amb una estructuració del pensament crític i un procés de maduració senso-motor. Per tant, podem arribar a la conclusió que els mestres som models per als alumnes, cal que ensenyem a aprendre, i no es tant important la transmissió de tots els continguts, sinó de com aquestos són ensenyats. El fi de l’educació és la humanització del ser humà, aconseguint la integració i la interrelació de la part cognitiva, espiritual i actitudinal de cada persona. Cal dir que el procés d’aprenentatge es dona a través de la comunicació en els nostres semblants i la transmissió deliberada de pautes, tècniques, valors i records, els quals són imprescindibles per a formar-se en plenitud. L’educació transmet que som únics i que l’enteniment del concepte temps és essencial per a formar els nostres models mentals, és a dir, està intrínsecament relacionat amb l’educació. Podem dir també, que els fins de l’educació estan relacionats amb el destí de l’home i el lloc que ocupa en la naturalesa i, a més, ens basem en els coneixements de les generacions passades per a crear el pensament actual i reflexionar sobre el comportament. L’educació es dona en tots els llocs i per això és espontània, encara que també és important l’educació formal.

              Finalment, com a conclusió, considere que és important que els professors desenvolupen una sèrie de capacitats per a transmetre la millor educació i formació als alumnes. Com diu Sabater, amb optimisme podem aconseguir persones ben formades i que siguin posteriorment capaces d’ensenyar a les generacions vinents. Per acabar, m’agradaria afegir que la professió d’educador cal que augmenti el seu prestigi social, ja que és necessari que la societat reconega el seu gran interès, però es un procés que necessita un xicotet esforç per part de tots.

Referencies

Savater, F. (1997). El valor de educar. Barcelona: Ariel

Platón: La República. Capítulo VII. Madrid EspasaCalopeS.A. 1973.

Castorina, J. A. y otrosz Piaget en la Educacion. Debate en torno a sus aportaciones. Paidés. México, 1996.

Paulo Freire, Pedagogía del oprimido, México, Siglo XXI, 1994, 45ª ed.

Fromm, Erich. El miedo a la libertad. Buenos Aires. Paidós. 1989.

Apunts de Teoria i pràctica del Currículum en l'Educació Física.

www.wiquipedia.com

Vargas Llosa

         L’extracte del llibre de Vargas Llosa és durament crític amb el deport actual. Sota el meu punt de vista, aquest text només parla del esport de competició i l’esport- espectacle. Els llicenciats en Educació Física tenim una opinió més ampla del que engloben les paraules activitat física i esport. Pense que d’alguna manera distingim aquest esport “carronyer i inhumà” que descriu l’autor, del esport recreació que fa gaudir a milers de persones dia a dia. Però, amb el que si que estic d’acord és que en la societat actual, l’esport mou grans interessos econòmics i per aquest motiu, la competició i tot el que l’envolta es porten a extrems on l’ètica i la moral no són rendibles. 

 

El sentit original de Mens sana in corpore sano és el de la necessitat de un esperit equilibrat en un cos, no es, per tant, el mateix sentit en el que avui en dia s’utilitza aquesta cita. El poeta romà Décimo Junio Juvenal pregava als Deus implorant que li concediren qualitat de vida, benestar físic, emocional i també mental. Aquesta prega, no està basat en riqueses materials sinó espirituals. Aquesta creença també té fonaments en la sentencia bíblica de que el cos és el temple del Esperit Sant, el qual diu que l’home no deu donar el cos al plaer i als delits de la carn sinó que deu buscar en les coses de dalt, es a dir, en les coses celestials o espirituals. 

 

Per un altra banda, el sentit actual segons l’autor és que l’esport fica obstacles per al desenvolupament de l’esperit esportiu, la sensibilitat i la imaginació i, per tant, el plaer, així com la consciència i la llibertat de l’individu. A més, existeix una forta fixació per la victòria, el record, la medalla i desqualificar els adversaris per damunt de tot, i crea esportistes antisocials, mediàtics, psicòpates amb el esperit esportiu totalment distorsionat. 

 

          Després d’analitzar la lectura podem dir que hi ha una clara distorsió del concepte Mens sana in corpore sano. El que prima en aquest esport que l'autor descriu és el resultat, independentment del procés que es tinga que dur a terme. Aquesta situació provoca que estiguem abocats a un esport agressiu i sense ètica. Per tant, estic totalment d’acord amb Vargas Llosa però cal matiçar que aquesta situació es dona fonamentalment en l'esport espectacle, ja ha abandonat el que és el concepte de l’oci per a formar part del negoci.

La clase

Aquesta magnífica pel·lícula sobre l’educació m’ha fet reflexionar al voltant del paper de l’educador. L’obra està basada en la vida del professor François Bégaudeau, el qual conta la seva experiència personal i per aquest motiu, aborda el tema de l’educació d’una forma molt suggeridora i propera. El fet que el professor intente motivar els alumnes durant tot el curs, dirigir-se a ells amb respecte i fent que raonen i pensen sobre el seu futur i el seu comportament fa la història molt motivant. Diuen que la paciència és un virtut i en aquest cas, em pose en el lloc d’aquest professor i crec que esta fent un gran esforç a cada segon per a no tirar els seus ideals al fem i cenyir-se a explicar el que n’és estrictament necessari. És molt atractiu l’estil de grabació de la pel·lícula, pareix que tinguin una camera oculta en la classe i això provoca que els personatges siguen totalment creïbles. La meua opinió és que abandona tots els estereotips i trau a la llum diferents situacions que, a sobint, es donen amb les famílies d’alumnes d’origen estranger, amb diferent cultura i ideals.

En el film es parla sobre com els processos d’expulsió a voltes són necessaris per a educar, però que no sempre el càstig és la forma més efectiva de canviar el comportament dels alumnes. Cal dir que l’educació no només es dona en les aules, la família té molt a fer fora de l’horari lectiu. Finalment, vull exposar que aquesta obra és una referència a seguir per a molt professors i pot servir com a punt de partida de moltes reflexions al voltat de l’educació. Es essencial ensenyar als professors a crear un esperit crític en els alumnes, per a que puguin desenvolupar la seua personalitat, basada en la integració, la comprensió, l’autoestima i l’autonomia. És, per tant, una tasca molt important que amb experiència i optimisme deuríem dur a terme tots els futurs educadors.